Sovint passa que les paradoxes queden molt més diluïdes en ciutats petites, com la nostra, que no en espais de perspectiva nacional.
Des del 29 de novembre s'ha parlat molt de política. Potser massa i tot. S'ha parlat de política i d'Esquerra Republicana de Catalunya, que no és el mateix tot i semblar-s'hi. Hem vist passar per l'aparador dels altaveus mediàtics a destacats líders de la formació independetista explicant les raons i la raó inexplicable de la desfeta republicana. I des del primer dia hem descobert com el somni d'ERC es diluïa com un torronet de sucre dins d'una tassa de cafè calent: poc a poc, però inexorablement. Primer la coherent retirada d'Ernest Benach, assumint amb extremada elegància la seva condició de no volgut. Sense dir-ho amb veu alta el seu argument sembla: “si no em volen, marxo”. Però el seu raonable argument no era exempt d'un segon missatge: “Puigcercòs, tu també hauries de marxar”. Però Puigcercòs, com el cor del torronet de sucre, tossut i rabassut, va esperar a veure si algú el salvava de la immolació solidària. Convençut, finalment claudica i anuncia que marxarà la propera tardor. És com si també hagués dit: “D'acord, si no em voleu, marxo.”
Però, parlem clar.
A Girona, a
I pel que sembla, la gent del seu propi partit els falta la valentia (Gent valenta, deien, oi...?) de ser coherents amb les seves decisions. I ningú s'atreveix a apartar-la definitivament de l'acció municipal, permetent que la ciutat perdi un any d'agonia absurda.
Potser caldria que algú li parlés clar.